És temps de virus,
quin fred anhelo,
buida i opaca em sento.
Ho sento, no vinc pas a animar.
Per moltes llàgrimes que ragin,
per molts sospirs que anheli,
desitjo que no siguin en va,
que millors temps vinguin
i que els puguem contar.
És temps de casa,
de llibertats preses
i de pensaments lliures,
que volen, per racons,
per habitacions; espais tancats.
De plors rego ànims,
un demà, un potser;
llargs, de vegades infinits.
Rius d'esperança i de tragèdies.
És temps de balcons,
de cants i veïns,
i reciprocitat,
de solidaritat.
Nits, que amago en somnis,
no puc dormir.
Tot això no està succeint, penso;
vull despertar, que passi.
A qui més t'emportaràs?
És temps de raonar,
encreuar dits,
i qui no diu,
potser de resar.
