En la brillant il·lusió que em ferma,

no escollit néixer en aquest món,
on l’horitzó que percebo és taronja,
on l’horitzó que penso és groc
i el paisatge que sento és verd
i tou.

I tant mort era ell com el seu cor jove.

En un sospir d’alè
conflueixen les meves llàgrimes.
Era estiu potser
quan les seves carícies em destruïen.
Perfilava la meva cintura
silueta mullada en l’amargura
d’una noia jove,
vella maltractada
per l’amor d’un home
que no sabia que era, que d’això ell n’era pobre.
I tant mort era ell com el seu cor jove.

Et miro i em miro.

Et miro i veig tanta vida.
Veig un somriure, un petó, una carícia.
Et miro, em miro, i ens veig tan joves.

Ahora a mí me toca.

Me desnuda, lo desnudo y desnudos nos enfrentamos a la guerra. Me besa, me muerde los labios, los pechos, el vientre. Sus besos bajan, la guerra que se traslada a otro frente. Confronta con mis labios, entra en conflicto con ellos, su lengua batalla en una guerra sin pausa, detenidamente. Mi piel se rinde, mi clítoris explota, mis labios lo besan confrontando otra zona. Firmamos un tratado, otra guerra más, un orgasmo. Ahora a mí me toca.