dissabte, 15 de novembre del 2014
Les seves carícies i l'estiu.
Era un diumenge
d’agost, eren les Festes Majors del poble i estàvem avorrits. Els focs artificials
van acabar al mateix temps que la gresca. No teníem cap pla, res que fer
aquella última nit d’estiu. Feia temps que anava amb ells, érem una colla. Normalment
sortíem tots junts però aquella nit no va ser com sempre. El Carles i la seva
xicota, la Carlota, van preferir sopar junts amb la família. Així doncs, només vam
quedar l’Andreu, l’Elena, el Ricard i jo. L’Andreu i l'Elena, eren cosins, farà
dos anys que me'ls va presentar el Carles. Al Ricard el vam conèixer aquest any,
també amic del Carles. Desprès de donar voltes pel i més voltes pel poble, el
Ricard ens va proposar anar a casa seva. Vam compra el sopa i vam anar al seu pis,
vam veure un parell de pel·lícules i desprès una sèrie. La nit anava passant i
es feia focs. El Ricard va adormir-se al sofà, i més tard ho va fer l’Elena. Els
únics que no podíem dormir érem l’Andreu i jo. Per un moment vaig tenir la
sensació que els dos estàvem sols al pis. Però la mala sort ens va separar, ell
i jo com dos babaus mirant-nos des dels dos extrems del sofà, i l’Elena i el Ricard
en mig del sofà mig sòmines. Quin panorama pensava jo, amb les ganes que tenia
d’estar amb ell... Uns minuts abans, ja havíem estat sols, ell i jo a la cuina.
Entre riure i somriure s’amagaven els nostres petons, les seves carícies. Però
a l'Andreu li sabia greu tot plegat perquè al Ricard també li agradava jo, però
a mi no m’agradava ell. Sincerament no m'agradava gens, només podia pensar en
l’Andreu. A mi m’agradava, jo li agradava, que més volíem. Flirtejàvem, de fet
flirtejàvem molt sovint, a tota hora, però mai havíem estat així, tan
acaramel·lats. Finalment va seure al meu costat. Vaig agafar-li un braç i el
vaig abraçar. M'encanten els seus braços, són grans i forts. M'encanten les
seves carícies, les seves pessigolles, el seu tacte, la seva dolçor al
tocar-me, els seus braços que envoltaven el meu cos mentre fèiem la cullera. De
sobte va baixar la seva mà amb tendresa. El meu cor cada cop bategava més fort,
molt més fort, les seves mans baixaven i baixaven. Jugava amb mi i m'encantava,
les seves carícies eren infinites. Ell continuava, però jo de tant en tant el
parava, ja que estàvem els quatre dormin al mateix sofà, bé el i jo no dormíem.
Cada cop que es despertaven l’Elena o el Ricard, ell i jo ens fèiem els dormits,
com si res, però les seves mans continuaven allà fent-me pessigolles. Tinc
ganes de tornar a estar amb ell, d’abraçar-nos, de que no pari de fer-me
pessigolles al ventre i que baixi sense parar com va fer aquella nit. Tinc
ganes de sentir el seu tacte que fa que qualsevol carícia sigui dolça, tendre i
eterna. Tinc ganes de que torni a ser estiu, només per això, per tornar a estar
amb ell.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.