abracen a les meves tristes
que moren d’angoixa.
Ni una llàgrima sé que et despertarà,
no és un llarg somni,
no és la son el que t’atrapa.
Un crit d’amargor
et deixa sense ànima,
sense veu,
sense patiment,
et deixa nu davant la vida
em deixa sense tu
i te’n vas poc a poc
t’allunyes de mi,
de nosaltres
i ens deixes.
Només queda cos,
ja no hi ha ànima
i records que en l’oblit mai moren,
no moriran ni que jo ho faci,
et trobo a faltar avi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.