Allà és on et vull.

On els carrers són humits,
l’amor també ho és,
la tristesa és càlida
i el dolor és foc
que et crema l’ànima lentament,
poc a poc et separa
et transforma en una cosa que tu no ets
et contempla sense mirar-te
i et sedueix sense provocar.
 
Allà és on et vull
estimant-me en una cantonada
trencant esquemes sense saciar-nos
sense control, sense despeses,
que sigui una bogeria desmesurada,
la nostra bogeria  que només nosaltres ho sapiguem.

Deixem-nos portar pel que ens mata,
vivents i intrínsecs.
Jo cada dia, t’estimo més,
sense voler.